La meva pràctica s’articula com un sistema relacional on la pintura deixa de ser superfície per esdevenir estructura activa. Treballo amb gramàtiques visuals —línia, ritme, estratificació— que operen com a dispositius de pensament més que no pas com a formes representacionals. Cada peça es construeix com una cartografia inestable, un espai on les tensions entre matèria i llum, entre presència i lectura, configuren un camp obert. En aquest sentit, la pintura esdevé un lloc d’operació: un sistema que permet abordar qüestions vinculades a la visualització d’informació, als fluxos contemporanis i a les estructures de poder que els travessen.